Article del soci de la SCAF Joan Cerdà.

Formentera, Eivissa, Mallorca i Menorca -per aquest ordre- estan en situació de crisi de l’habitatge. És per això, que en cas de ruptura de la parella, l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar esdevé sovint motiu d’agre confrontació, reproduït en moltes ocasions en voler-se modificar les mesures. La recent reforma de l’article 96 CC -amb el seu automatisme d’extinció en arribar la majoria d’edat del fills- obre la via de la modificació de mesures per l’extinció en un supòsit que, en aplicació de la norma, no te volta de full. Emperò, la SAP Palma de Mallorca-Secció 4ª de 24 de febrer de 2022 (ponent, María Pilar Fernández Alonso) va més enllà, en estimar la petició d’extinció de l’ús quan l’habitatge s’ha convertit “en el d’altra família”, sense importar que aquesta “altra família” sigui -com en el supòsit de fet- una tieta i una cosina de la menor de la mare de la qual s’havia adjudicat amb anterioritat l’ús de l’habitatge.

No és casualitat -per la crisi de l’habitatge precitada- que la sentència que l’Audiència Provincial confirma fos dictada a Eivissa (SJPI Eivissa-4, de 28 de maig de 2021). En seu de modificació de mesures es demanà l’extinció de l’ús de l’habitatge en qüestió [un pis al centre de la ciutat d’Eivissa de quasi 200 metres quadrats] emparant-se -mutatis mutandis- en la STS de 20 de novembre de 2018, que establí que “el derecho de uso de la vivienda familiar existe y deja de existir en función de las circunstancias que concurren en el caso. Se confiere y se mantiene en tanto que conserve este carácter familiar…”; el supòsit de fet de la STS esmentada era el ‘clàssic’ en aquests casos: la convivència amb una nova parella.

Emperò, la jutgessa d’Eivissa recollí en la seva sentència l’argument de l’actora en el sentit que el concepte “altra família” no és tancat sinó que, simplement, l’adjudicació de l’ús es fa a un progenitor i a un o uns menors, que són la “família”, i, des del moment en que altres persones s’incorporen a la convivència i al gaudi de l’habitatge l’essència del motiu de l’atribució es trenca. 

La sentència de primera instància raona que “la vivienda familiar ha dejado de ser exclusivamente el domicilio de la demandada y la hija de las partes, ya que con posterioridad a su atribución a la demandada se ha convertido en el de una unidad familiar distinta y más amplia de aquella a la que inicialmente se otorgó. (…)Por tanto no cabe duda alguna de que la demandada ha constituido un nuevo núcleo familiar en la vivienda otorgada, pues el conjunto de los convivientes que residen en ella entran dentro de la definición de unidad familiar entendida como “grupo de personas emparentadas que viven juntas””. L’aval de l’Audiència Provincial a aquest plantejament és diàfan: “...ciertamente la vivienda, como acertadamente dice la sentencia apelada, ha perdido su carácter familiar por la introducción de terceras personas, en este caso no una pareja, sino familiares de la madre por lo que se ha convertido en una unidad familiar y distinta y más amplia de aquella a la que inicialmente se otorgó”.

Que l’Audiència Provincial de Palma de Mallorca hagi assumit com a un model més de família el format per unes germanes amb les seves filles, sense que ni consti ni s’esmenti relació d’afectivitat més enllà de l’estrictament familiar, suposa una passa d’aproximació des de la judicatura a les noves realitats socials, en aquest cas, amb la crisi de l’habitatge com a motor per a que les persones comparteixin llar i deixin de banda relacions més estandarditzades com la de l’esmentada STS (allò de “la tercera persona”). 

I és que les incerteses pròpies del nostres temps i la condició líquida de les relacions humanes fan que l’habitatge -especialment en un context de crisi- aparegui com quelcom sòlid. És en aquest context en el qual la norma interpretada, com mandata l’article 3 CC, porta a sentències com la comentada, que no fan més que situar el menor en el centre del conflicte (“...la hija común podrá, en su caso, seguir usando cuando esté con su padre al regir respecto a ella una custodia compartida”) i ho fa tot afirmant que l’eufemisme “terceres persones” no ha de ser sempre una nova parella si no, com és el cas, “familiares de la madre por lo que se ha convertido en una unidad familiar y distinta y más amplia” de la qual, en seu moment, li fou atribuït l’ús de l’habitatge.