Article del soci de la SCAF Abel Molina

Un dels mals de cap per a tots aquells que ja no estan en parella o divorciats, i per als mateixos advocats, són les anomenades despeses extraordinàries. 

Encara que el nom ens dóna alguna pista del seu significat el prefix "extra" entès com "una mica més", juntament amb la paraula "ordinari" i previst, ens hauria de portar a la conclusió comuna que es tracta d'un desemborsament de cèntims més enllà del que és habitual o rutinari. No obstant això quan estem en un entorn jurídic amb terminologia legal i en l'àmbit del Dret de Família, res és senzill ja sigui en Dret Comú ja sigui en l’àmbit del Dret Civil de Catalunya i l´art 237-1 CCCat relatiu als aliments. 

Els clients pregunten a les visites qüestions relatives a despeses però partint del seu propi status o situació econòmica. Es a dir, la despesa que per a una família és una necessitat per a una altra és un luxe... I per a aquella família que el més habitual és que els fills facin una estada d'un mes cada any a l'estranger per perfeccionar un idioma o cursar estudis universitaris, per tradició, a la ensenyança privada, per a una altra família serà del tot impensable. 

Habitualment es planteja, per exemple, que el fill vol anar, justament, a aprendre xinès, o altre idioma l'estranger. O que la filla vol fer boxa, i el fill classes de flamenc o sardanes; també que si el col·legi indica al temari, i ja a l'inici del curs, que es farà una estada a la muntanya per a un treball de ciències que puntuarà al final de curs,...; o si aquesta sortida a la muntanya, que no estava prevista a l'inici del curs, però que resulta sobrevingudament necessària pel rendiment acadèmic i la nota, si s´ha d'abonar l'import o no. 

Extraordinari, ordinari, extraordinari necessari, urgent, sumptuari... Es complica com avançava a l'inici. I dispensin els meus estimats desconeguts, la majoria, lectors la cordialitat del meu to però... Aquest tema m´acostuma a generar com a advocat un mal de cap intens. I algun client m´ha dit que a ell, ella, elle, ello malestar general.

Continuo.

L´any 2011 la Excma. Provincial de Barcelona a la seva Sentència de 17 de maig va concretar que les despeses extraordinàries es podien classificar en:

Totes aquelles que no siguin despeses ordinàries.

Que no són periòdiques o siguin imprevisibles:  no sabem amb anticipació si es produiran o no o quan.

La necessitat de fer la despesa li dona el caràcter d´imprescindible.

En general si són despeses mèdiques prescrites per facultatiu i fora de la cobertura pública, els progenitors, acostumen a tenir clar que és una necessitat i no hi ha discussió i les abonen. No cal acord en la despesa ni en el pagament. Ara bé si són tractaments mèdics coberts per la sanitat pública i per decisió pròpia d´un dels progenitors es realitzen en un centre privat, llavors ho abonarà qui ho autoritza. 

Continuo amb el filó de conflictes de les despeses mèdiques. I el conseqüent in crescendo del meu mal de cap… 

La d’ortodòncia del NNA. Quin mal fa, també a la nostra butxaca. 

Dit lo anterior llavors només serà despesa extraordinària necessària si cal iniciar el tractament per funcionalitat en la deglució ó afecti a la mobilitat maxil·lofacial, per exemple. 

I si es per tenir el somriure que la publicitat del “mon estèticament perfecte i de blancor enlluernadora” que se´ns imposa amb l'ullet del famós o la famosa que presta imatge de marca?. 

La meva resposta és un no rotund. 

Malgrat siguin la dentada cinematogràfica d´ajuda al fill o filla que estudia modelatge o vol treballar a la recepció d´un hotel o creuer de luxe: és ortodòncia estètica no necessària. En aquest sentit és interessant la Sentencia de la A. P. de Barcelona, Sec. 18ª, núm. 191/2023 de 24 de maig de 2023. 

Però també hi ha Sentències que en relació la despesa d'ortodòncia com a despesa de naturalesa, clarament extraordinària, i no necessita autorització prèvia però sí que es considera que requereix, al menys, una mera comunicació de la realització i de l'import de la mateixa. Es el cas de la Sentència de la A. P. de Barcelona, Sec. 18ª., núm. 94/2023, de data 9 de març de 2023.

I si la despesa no és necessària, o no és urgent?. 

No hi ha discussió que en aquest casos es necessita acord entre els progenitors per aprovar la despesa i també pagar-la. Per tant sense la notificació i comunicació prèvia a l'altre progenitor, no es pot reclamar el pagament. 

Passa sovint que s´ha notificat la despesa, per exemple dentista, natació, que no són una despesa necessària. I s´ha comunicat fins i tot via xats (whatsApp,… etc) però, a posteriori, el progenitor informat no paga. I es pot acreditar que fins i tot aquest progenitor va acompanyar al NNA a l´esmentat dentista o a classe de natació. 

En aquests casos entenc que se li podrà exigir el pagament i, altament probable, haurà de pagar per decisió judicial. En aquest sentit trobem la A.P. de Barcelona, Secc. 18ª, núm. 389/2020, de data 8 d’octubre de 2020. O la resolució de la A.P. de Lleida, Sec. 2ª., núm. 126/2022, de data 20 de maig de 2022. 

Serveis mèdics o incentius com a empleats (descomptes en acadèmies, gimnasos, etc per a familiars de l'empleat).  Reconeixement la despesa i obligació de pagament no van de la mà. 

Algun cop m' indiquen que el o la ex no li va demanar consentiment per a unes classes de dansa per a la filla, per exemple. Però que si ho hagués demanat seria gratis, o amb descompte, aquesta activitat perquè com a benefici social a l'empresa a on treballa tenen un conveni o acord. Per tant, considero que el client en aquest cas no ha d'assumir un pagament que podria haver estalviat gràcies a beneficis socials de la feina. En aquests casos pot ser executable el concepte de la despesa però no el seu import. Dit d´altra manera: es reconeix la despesa concreta però l´import “no l´abonaré”. Sigui per que no va ser consensuada sigui per que es podia haver estalviat. És aquí quan a la pràctica si no arribem a una solució mediada cal acudir al jutjat per demanar que sigui declarada la despesa extraordinària, o urgent, etc i s'aboni. I podem anar al Jutjat per la via de la Ley de la Jurisdicción Voluntaria per demanar-ho també al revés: per a que sigui declarada la no obligació de pagament malgrat sigui reconegut el seu caràcter i concepte. Tècnica legal poc utilitzada, però efectiva.

I en aquest maremàgnum no oblidem la prescripció. 

A l’empara de l´art 121.20 del CCCat les despeses extraordinàries prescriuen als 10 anys. I conforme el 121.21 del CCCat és de 3 anys, 4 al Dret Comú, i aquí s´inclouen les despeses ordinàries 

Però què passa si una despesa han decidit els progenitors considerar-la al Conveni Regulador com a extraordinària quan realment són de naturalesa ordinària?. Prescriu als 10 anys?. 

Per exemple, el menjador escolar és una despesa inclosa dins dels aliments ordinaris. O es pacta que el pagament de llibres escolars sigui considerada una de despesa extraordinària malgrat ser despesa ordinària. 

Si els progenitors decideixen establir-la de mutu acord com a extraordinària, així serà. Molt clara en aquest sentit la Sentència de la A.P. de Barcelona, Sec. 18ª., núm. 50/2021, de 12 de febrer de 2021. 

Però el termini de prescripció serà, entenc, el de la despesa ordinària que com a tal és i conforme l´art 121.21 CCCat i no el termini general del art 121.20 del citat CCCat. Al marge de que per acord dels progenitors, insisteixo, sigui considerada extraordinària. Molt aclaridora la Sentencia de la A.P. de Barcelona, Sec. 18ª., núm. 197/2023, de data 31 de maig de 2023. 

Si seguim enrevessant la troca ens trobem que a molts casos, i posteriorment a la data de ratificació del Conveni Regulador, amb el pas dels anys el NNA necessiten llibres que quan són bebès no calen, o un ordinador portàtil o una tablet que no usava abans (o que ni es podia preveure el seu us… si viatgem enrere en el temps, a l´any 2010 una tablet a escola era ciència ficció i el seu nom “Tablet” desconcertant…) o a cursos inicials com al preescolar. La resposta es clara: és despesa ordinària conforme interpretació de la A.P. de Barcelona, Sec. 18ª., núm. 196/2023, 31 de maig de 2023. 

Però si la despesa escolar no consta detallada a l'inici del curs, aleshores podrà ser extraordinària. 

Molt conflictiu es parlar de despeses de colònies, campaments o boys scouts…, hi ha molt sinònims, en sentit ampli. 

No són pocs els progenitors que manifesten que no han de pagar res més perquè és una despesa inclosa a la pensió d'aliments, i l'altre progenitor considera que és una despesa extraordinària. 

Si aquestes sortides escolars estaven previstes a l inici de curs; o bé, si se sap que cada any es fa la sortida; o fins i tot abans de la ruptura ja feien els fills aquestes estades les hauríem de considerar despesa ordinària. I per tant inclosa a la pensió del NNA. Es a dir, quan es van fer els càlculs per concretar la pensió ja es podia tenir en compte, o al menys orientativament, el seu cost com a partida a incloure. La sorpresa, o no previsibilitat, al meu parer no la trobaria argumentable. 

Però clar opinions hi ha moltes. I sentencies també però referencio la de la A.P. de Barcelona, Sec. 18ª., núm. 231/2021, de 5 de juliol de 2021. 

I reconec que si les activitats complementàries o extraescolars estan enfocades a arrodonir els programes formatius dels NNA, i no estan previstes a l´inici del curs si no durant el curs, pot comportar dubtes.

La regla prudent que jo seguiria seria que aquestes despeses requereixen l'acord dels dos progenitors. I que es manifesti de forma expressa i clara, o tàcitament, que afronti el pagament qui autoritzi l´activitat. 

Aquí és quan molts cops no hi ha acord i ens creiem obligats, amb la consegüent inversió de temps i desgast emocional, a acudir al Jutjat per a que es determini, si escau o no fer, necessàriament i sense més remei, aquesta despesa, aquest viatge, aquestes classes… 

Abogo, i deontològicament estem obligats a, al menys, informar al clients, dels mitjans alternatius de resolució de conflictes (MASC, ADR…) i no només la mediació fins i tot híbrids como una creativa medi-conciliació. Clar que seria matèria d´un altre article i mes al nou projecte de Llei Orgànica de métodos de Resolución de Conflictos impulsada pel Ministeri de Justicia en el marc dels RDL 5/2023 i, como no el recent RDL 6/2023 (altre mal de cap, formacions mils fetes i ja en vigor) de mesures urgents en matèria d´”eficiència” digital i processal. 

El malestar general de l´advoc@t arriba al seu llindar més alt quan parlem d´estudis formatius de grau universitaris. 

Els costos de la formació superior pot ser quasi infinit… si el fill o filla no es gradua quan toca… especialment. La formació superior, universitària, forma part del concepte d´aliments. Per tant despesa ordinària si la universitat és pública. 

Però si la universitat no és pública, és a dir, és privada?. 

Com deia a l´inici el que és una depesa normal per una família pot ser inassumible per altra. Es a dir, podríem argumentar que la despesa que és ordinària per uns pel seu nivell econòmic, ritme de vida,.. etc seria per altres extraordinària per altres en relació a si el seu cost supera en molt (i què significa “molt”?) les depeses d´educació a la pública, seguint l´exemple. En relació a la universitat Privada cito la Sentència de la  A.A.P. Barcelona, Sec. 18ª., núm. 177/2023, de data 18 de maig de 2023. 

Hi ha sentències que consideren la no obligació del progenitor d´abonar la part corresponent despeses de matrícula universitària privada per que, malgrat a la universitat pública no va accedir el fill o filla per nota de tall, hi ha d´altres opcions d´estudis superior que no necessàriament consisteixen en sufragar el cost d´una universitat privada. 

I de la ma de la Universitat acostuma a venir e carnet de cotxe,… i el pis d´estudiants… 

El meu criteri es que és una despesa extraordinària i no es argumentable que el cotxe sigui necessari per anar a la universitat. Qüestió diferent és si aquest carnet de conduir es pot considerar necessari per la futura vida laboral. A.P. de Lleida, Sec. 2ª, núm. 77/2023, de data 8 de març de 2023. 

I el lloguer de pis o habitació té la consideració de despesa també extraordinària.


En qüestions de tràmit processal i l´art 776.4º de la LEC .

Preceptua: 

“Quan hagin de ser objecte d’execució forçosa despeses extraordinàries, no expressament previstes en les mesures definitives o provisionals, s´haurà de sol·licitar prèviament al despatx d´execució la declaració que la quantitat reclamada té la consideració de despesa extraordinària.”

Només comento que l 'incident de l'art. 776.4º LEC no s´hauria d´usar com a via per a la impugnació de despeses ordinàries que per la seva natura no es posen en dubte pels operadors jurídics. I lo mateix si les despeses extraordinàries eren reconegudes com a tals en fallos o actuacions anteriors. Seria innecessari. 

No soc partidari tampoc de que en un procés executiu oposar la compensació en el pagament de despeses extraordinàries. El reemborsament de la part de les despeses extraordinàries abonades s'hauria de de canalitzar, crec, a l'oportuna execució o a l' ordinari que ad hoc. 

En conclusió, una temàtica, com avançava és gens fàcil, i no sempre clara fins i tot als jutjats donant lloc a incidents, expedients de jurisdicció voluntària, contenciosos. Segurament més d´un/a dels/de les meus/meves distingits/des col·legues que em llegeixen discreparan. És enriquidor, en qualsevol cas. 

Per una banda és prudent elaborar un llistat, enumerar, detallar i definir els diferents tipus i conceptes de despeses als convenis de divorci, parelles es una necessitat. Com menys llacunes o buits millor. I per altra banda aplicar la lògica i pensar, parlar, pactar, què fer amb aquesta despesa. És necessari, imprescindible fer-la?. O no?. Preveiem si es dona el cas a futur?. I tenir en compte l capacitat de pagament de cadascú, per exemple.

I subratllo la necessitat de parlar, comunicar, informar, prèviament, a tota passa, i despesa,… com possible via de solució extrajudicial i alternativa de discrepàncies i conflictes.