Artícle d'en Ramon Tamborero, advocat i primer president de la SCAF

Fins a l'aparició al Dret Català la Indemnització per Raó de Treball, no era freqüent, jo diria que pràcticament estava en desús a la pràctica forense judicial, recórrer a l'anàlisi ia la possibilitat de sol·licitar la compensació que estableix l'Art. 1438 del Codi Civil.

Aquest article disposa que “els cònjuges contribuiran al sosteniment de les càrregues del matrimoni. Mancant conveni ho faran proporcionalment als seus respectius recursos econòmics. Les tasques de la llar seran computades com a contribució a les càrregues i donarà dret a obtenir una compensació que el jutge assenyalarà, mancant acord, a l'extinció del règim de separació”.

Es tracta doncs d'un supòsit de dret pel qual, encara que la parella tingués un règim econòmic matrimonial com és el de Separació de Béns del Dret comú, estableix la possibilitat d'una compensació econòmica per a aquell que ha vist minvades les capacitats econòmiques per haver tingut una dedicació més gran a la cura de la família, i es tracta d'una compensació que no depèn que el sol·licitant hagi o no desenvolupat activitat fora de la llar. I en aquest aspecte cal no oblidar que es tracta d'una regla anòmala dins del mateix règim de separació de béns, atès que com a diferents resolucions judicials és que han creat una jurisprudència totalment pacífica, suposa una correcció comunitària impròpia d'aquest règim, ja que tracta de pal·liar la desconsideració que aquest règim suposa per al cònjuge que es dedica a la casa, ja que no participa en els guanys que l'altre rep en treballar fora de casa.

En un primer moment, quan es va presentar el projecte parlamentari es recollia com a pressupost que hi hagués hagut “enriquiment injust” de l'altre cònjuge, si bé no va prosperar aquesta possibilitat o teoria, encara que al meu entendre, i algunes Sentències també ho recullen als seus fonaments, si cal tenir-ho en compte a l'hora d'aplicar la norma.

Pel que fa a això, convé tenir en consideració, a l'hora de valorar si es pot aplicar o no aquesta norma per a un cas en concret que la dedicació a la família i la manca d'ingressos, va privar o va limitar (al sol·licitant) les possibilitats d'obtenir uns ingressos econòmics que li haguessin permès formar el seu propi patrimoni privatiu i fins i tot accedir posteriorment al mercat de treball, contràriament al que ha pogut passar amb l'altre consort que, atès el règim de separació de béns, fa seus exclusivament tots els ingressos que obté una vegada ateses les càrregues familiars a què ve obligat pel mateix precepte.

Així mateix, cal tenir també en consideració que quan un dels esposos assumeix les càrregues familiars implica que l'altre es veu alliberat i per això pot dedicar més esforç a la seva formació, projecció i desenvolupament professional, millorant la seva situació personal i per descomptat professional, la qual cosa equival probablement a un augment dels seus ingressos, ja que a la pràctica els farà seus de forma exclusiva.

Què és, doncs, el que ha pretès el legislador amb la inclusió del precepte en la qüestió que ara analitzem?

Evidentment corregir de forma equitativa els possibles desequilibris que pugui determinar el règim de separació de béns, especialment i molt concretament per al cònjuge sense activitat laboral que ha centrat la seva dedicació en la cura dels fills i de la llar familiar, considerant-la i estimant-la aportació passada com una prestació susceptible de quantificació econòmica que ostenta un valor estimable en el moment de procedir a la liquidació del règim econòmic de separació de béns (Sentència de l'Audiència Provincial de Toledo, de 21-3-2000).

Les línies jurisprudencials tenen pràcticament un denominador comú, és a dir, evitar l'enriquiment injust a conseqüència del treball no compensat o l'empobriment del cònjuge que té una dedicació especial a la llar.

És reiterada la doctrina de la Sala Primera del Tribunal Suprem (26-04-17, 26-03-15, 31-10-14, i 14-07-11, entre d'altres), que vénen exigint, per al reconeixement de la citada compensació econòmica, que la dedicació del cònjuge a la feina sigui “exclusiva”.

Així doncs, només el treball realitzat per a la casa imposaria aquest dret, la qual cosa impediria reconèixer l'esmentat dret en allò suposat, en què el cònjuge que ho reclama hagués compatibilitzat la cura de la casa i família amb la realització d'un treball fora de casa. a temps parcial o en jornada completa. Així se sosté, entre moltes altres, la STC 135/2015 de 26 de març.

Així doncs, i assegudes les bases de l'atribució i el reconeixement del dret a percebre el que estableix l'art. 1438 CC, convé també valorar que justificacions o raons poden donar suport a la denegació a la seva percepció.

La SRC 136/2017 de 28 de febrer dóna llum a la qüestió, i entén que per denegar el dret a la compensació econòmica analitzada, s'ha de tenir en consideració que la realització d'un treball fora de la llar es devia haver dut a terme per “compte aliè”.

Això ens porta a una possible confusió en els conceptes de la contribució a les càrregues familiars realitzada per un dels cònjuges amb el treball en l'activitat professional de l'altre (el “treball per a la casa” recollit a l'Art. 1438 CC), que implicaria que es pogués apreciar identitat de raó entre els dos conceptes analitzats.

En el debat suscitat en aquest punt, m'alineo entre els que considerem que el dret a obtenir la compensació per haver contribuït un dels cònjuges a les càrregues del matrimoni amb treball domèstic al règim de separació de béns, requereix que havent-se pactat aquest règim , s'hagi contribuït a les càrregues del matrimoni només amb la feina feta per a la casa. S'exclou, per tant, que calgui per obtenir la compensació que s'hagi produït un increment patrimonial de l'altre cònjuge.

En definitiva, el treball per a la casa no només és una forma de contribució, sinó que també constitueix un títol per obtenir una compensació en el moment de la finalització del règim de Separació de Béns.

Un altre dels elements més importants que cal tenir en compte a l'hora de sol·licitar o no aquesta indemnització (ex. Art. 1438 CC), ho és si aquesta pretensió és, pot o no, ser compatible amb la petició del mateix cònjuge, a la Pensió Compensatòria de l'Art. 97 CC.

Evidentment es pot portar al terreny del dubte l'especulació que la lectura d'un i altre article, amb diferents expressions en la redacció puguin arribar a tenir el mateix objectiu. Però això no és així.

Ja una Sentència (STC 14 de juliol de 2011), va assenyalar que l'aplicació de l'Art. 1438 es tractava d'una norma de liquidació del règim econòmic matrimonial de separació de béns que no resulta gens incompatible amb la pensió compensatòria (Art. 97 CC ), si bé es pot tenir en compte a l'hora de fixar la compensació.

I això perquè la Pensió Compensatòria es quantifica el desequilibri que després de la separació o divorci es produeix en un dels cònjuges, valorant la pèrdua d'oportunitats professionals i tenint en compte com un més dels criteris per reconèixer aquest dret, la “dedicació passada i futura a la família”.

Però és que la compensació de l'art. 1438 del Codi civil té la base en el treball per a la casa realitzat per un dels cònjuges, sota el règim de separació de béns, en valorar-lo com un sosteniment de les càrregues familiars.

A més, la pensió compensatòria es pot acordar qualsevol que sigui el règim econòmic matrimonial, analitzant-se el presumpte desequilibri present i futur.

En canvi, per part de l'Art. 1438 CC, només es pot acordar en règim de separació de béns, i per atorgar-ho, ha d'analitzar-li la situació existent durant el matrimoni i fins al moment de l'extinció del règim de separació de béns, amb la finalitat determinar el valor del treball a la llar.

Així doncs, la pensió compensatòria de l'Art. 97 CC s'atorga en consideració a la contribució passada a la família, però també valorant la dedicació futura als fills, si escau, per apreciar la possible existència de desequilibri econòmic.

No obstant això, la compensació de l'Art. 1438 CC no s'estableix en consideració a la dedicació futura a la família, ni a la situació de desequilibri, sinó només en funció de la dedicació passada a la família, vigent el règim econòmic de separació i fins i tot l'extinció del mateix.

Quan es va introduir el darrer apartat de l'Art. 1438 CC, es va fer sota la reforma de la Llei de 13 de maig de 1981, i anava adreçada a mitigar la desconsideració que és objecte en el règim de separació el cònjuge que es dedica de manera exclusiva a la feina per a la casa, sense percebre qualsevol tipus d'activitat remunerada.

Respecte de les regles a utilitzar per a la quantificació de la compensació que recull el referit article del Codi Civil, la Sentència de 25 de novembre de 2015, doctrina ratificada per la Sentència de 5 de maig de 2.016 del Tribunal Suprem, estableix que és reiterada la jurisprudència de la Sala relativa a quan procedeix la indemnització prevista a l'Art. 1438 CC, si bé i al contrari no hi ha criteri definit i concret per fixar la quantia deguda i la forma de pagar-la (com passa amb el CC de Catalunya quan resol temes de característiques similars quant a la indemnització per raó de treball).

Amb independència d'aquelles casos, previstos a l'article indicat, pel que fa que ja s'hagi pactat entre els cònjuges, la manera de determinar la quantia ofereix seriosos problemes molt diversos.

El nostre codi Civil no conté cap tipus d'orientació per fixar la quantia, que no sigui la que resulta d'una norma especial al març del règim econòmic matrimonial de separació de béns i no del de participació dels articles 1411 i següents del Codi Civil.

Una de les opcions estudiades en algunes Sentències ho és l'equivalent al salari mínim interprofessional o l'equiparació del treball amb el sou que cobraria per dur-lo a terme una tercera persona, de manera que es contribueix amb allò que es deixa de desemborsar o s'estalvia per la manca de necessitat de contractar aquest servei davant la dedicació d'un dels cònjuges a cura de la llar.

Sens dubte és aquest un criteri que ofereix unes raonables i objectives pautes de valoració, encara que a la pràctica pugui resultar insuficient quan es nega al creditor algun dels beneficis propis dels assalariats que reverteixin el benefici econòmic per al cònjuge deutor i s'ignora la quantificació professional de qui en resulta beneficiat. Així, i com a exemple, ho té en consideració la Sentència de 10 de març de 2023 del Tribunal Suprem.

En tot cas, la inseguretat de preveure un desenllaç o un altre davant la petició de la indemnització de l'Art. 1438 CC, fa que pugui estar oberta l'acceptació de qualsevol altre tipus de càlcul segons el cas analitzat, atès que la inseguretat que la jurisprudència no fins ara ha sabut definir a l'hora de justificar i raonar la manera de fixar les quanties que s'hagin de concedir i molt menys la forma de pagament.