Tribuna de Quim Betriu, vicepresident primer de la SCAF.

Ja fa molt de temps, quan es començava a parlar de la guarda compartida com el remei a la regulació del règim de relació entre progenitors separats i els seus fills, per ser un sistema equilibrat i preservador, algunes veus alertaven del efecte rebot que en el futur es podia produir, com ja s’estava copsant en alguns llocs avançats en l’aplicació del règim, en què, després d’una instauració gairebé automàtica, s’estava fent marxa enrere per tornar a la aplicació del principi d’anàlisi cas per cas.

Crec que, de fet, aquestes experiències alienes són les motivadores de què, en la promulgació del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, es modifiqués el criteri inicial inclinat a la guarda compartida, per una opció més integradora com és el pla de parentalitat, i les coresponsabilitats parentats compartides, la prevalença de l’interès concret del menor, i la promulgació dels criteris per a determinar el règim i la manera d’exercir la guarda de l’article 233-11.

El cert és que, encara que la llei no l’estableix, realment ni la menciona, avui en dia s’està aplicant la guarda compartida de manera sistemàtica pels nostres tribunals, amb la complaença del Ministeri Fiscal, normalment sense gairebé entrar en l’anàlisi dels criteris que la llei imposa ponderar per la determinació del règim de relació.

Crec que el sistema de guarda compartida és, en general, el més positiu, en tan que preserva les relacions entre els progenitors i els fills, alhora que incentiva la coresponsabilitat dels primers en les obligacions parentals, però com s’ha cuidat de recordar el TSJC, no és l’únic, ni el que la llei imposa, encara que també l’hagi adoptat com a preferent.

No hi ha dubte que la legislació catalana, i així ho exposa en el preàmbul, vol que es decideixi d’acord amb les circumstàncies de cada cas i en funció de l’interès concret dels fills, i “és per això que el llibre segon proporciona una sèrie de criteris que s’han de ponderar conjuntament per a determinar el règim i la manera d’exercir la guarda”.

Sobre l’interès del menor, em remeto a l’excel·lent ponència del Professor Cardona a les Jornades de Barcelona de primers de desembre de 2.022, i a la seva aportació sobre el dinamisme en la seva determinació, que porta a l’anàlisi cas per cas, però que exigeix una ponderació exhaustiva per part del tribunal, i que no acaba en la expressió de la seva voluntat en els limitats casos en que és escoltat, doncs cal tenir o adquirir coneixement de la situació i tenir una actitud prospectiva.

Sobre l’anàlisi de circumstàncies i ponderació dels criteris legals, em remeto a la pròpia jurisprudència del TSJC, que no perd l’ocasió de dir que s’han de fer en cada cas.

I tornant al principi, crec que s’està començant a produir un efecte rebot, doncs entre els advocats, que som qui realment coneixem en profunditat la realitat de les separacions matrimonials, s’estan expressant molts dubtes sobre una aplicació sistemàtica i recurrent de la guarda compartida, diguis el que diguis, i facis el que facis, que en algunes ocasions empara peticions que no estan fonamentades en l’interès del menor, a qui no s’escolta, i molts cops és instrumentalitzat.