Tribuna de Cristina Martínez, vocal de la Junta SCAF.     


Els qui convivim amb un animal de companyia sabem de l'afecte i estima que es professa, del vincle especial que es crea entre la família i l'animal, que acaba considerant-se com un membre més. Per això, en situacions de crisi familiar que desemboquen en la ruptura de la convivència, es planteja la qüestió de qui es queda o amb qui es queda la mascota.

El passat 5 de gener de 2022 va entrar en vigor la llei 17/2021 de 17 de desembre sobre règim jurídic dels animals, als quals se'ls reconeix com a éssers vius dotats de sensibilitat. La nova legislació espanyola segueix les línies marcades en altres ordenaments jurídics propers com són Àustria, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França o Portugal que també han modificat els seus Codis Civils en aquest aspecte. Aquesta llei modifica determinats preceptes del Codi civil, de la llei hipotecària i de la llei d'enjudiciament civil.

En atenció a la naturalesa especial de les relacions i lligams afectius que s'estableixen entre els animals domèstics i els membres de la família, s'introdueix com a nova mesura a regular en els processos de nul·litat, separació i divorci, tant en els convenis reguladors com per el jutge en la seva sentència en el cas de procediments contenciosos (també en seu de mesures provisionals) el règim de convivència i cura dels animals de companyia, així com la manera d'assumir-ne les despeses derivades (arts. 90, 91 i 103) del Codi civil i els articles 771 i 774 de la LEC relatius al procediment de mesures provisionals prèvies i les mesures definitives en els procediments de nul·litat, separació o divorci.

L'existència de maltractaments als animals, o l'amenaça de causar-los, s'introdueix com a motiu per no atribuir la guarda compartida al progenitor que els causés (art. 92 del CCivil) i s'hi afegeix un nou art. 94 bis al CCvil, -a continuació de l'art. 94 relatiu a la manera com l'autoritat judicial ha de regular la guarda dels fills i la distribució de les estades dels mateixos amb un o altre progenitor- que estableix la manera com el jutge confiarà la cura dels animals de companyia de la família a un o tots dos cònjuges, i el repartiment de les càrregues i despeses associades a la seva cura, atenent l'interès dels membres de la família i el benestar de l'animal.

En definitiva, als tribunals en què s'aplica el Codi civil comú, la nova regulació obliga els jutges a pronunciar-se respecte del règim de tinença dels animals de companyia de la família quan se'ls plantegi la qüestió en seu d'un procediment judicial , cosa que pot generar una conflictivitat afegida a les ruptures de parella tant matrimonials com no matrimonials. De la mateixa manera, aquesta qüestió serà matèria de negociació entre les parts per plasmar els acords sobre això, en els convenis reguladors, i també en mediació.

A Catalunya, encara que el nostre legislador encara no ha modificat el Codi Civil en aquest sentit, en un futur no gaire llunyà la nostra legislació continguda al CCCat s'adaptarà a les noves sensibilitats, per tal de regular en els procediments de dret de família el règim de tinença dels animals de companyia, seguint el criteri adoptat en els darrers temps pels ordenaments jurídics d'altres països propers al nostre. Fins ara són els jutjats civils (que no els de família, allà on n'hi ha) els que resolen les controvèrsies que es plantegen sobre la tinença d'un animal domèstic.


Als advocats/ades de família aquesta reforma ens suposarà la introducció d'un nou element de negociació o de controvèrsia judicial entre les parts i per descomptat en cas de no existir acord, un nou element que serà objecte de prova davant el tribunal.

Les reflexions que se'm plantegen al voltant d'aquesta qüestió i que us trasllado són: mancant acord, quins mitjans de prova haurem d'aportar per acreditar quin membre de la parella és l'idoni per mantenir la cura de l'animal domèstic?: informes emesos per un etòleg, per un terapeuta caní, per experts en conductes dels animals de companyia?; en el cas d'existència de fills menors, haurem d'acreditar que per al benestar dels menors i dels animals de companyia, aquests han de seguir el règim d'estades dels fills que es fixi amb un progenitor i un altre? Caldrà aportar testimonis que acreditin quin dels dos cònjuges o membres de la parella s'ha ocupat més de la mascota? S'hauran d'acreditar les despeses que comporta el manteniment de la mascota (menjar, higiene, veterinari, vacunes, etc)? La diferent sensibilitat de cada jutge respecte als animals de companyia, influirà en els criteris d'admissibilitat de les proves que cada part pugui aportar per defensar-ne la pretensió?

Als advocats/des de família no ens quedarà més que actuar amb el seny i la raó que caracteritza el nostre país i amb la ponderació necessària a l'hora de plantejar aquestes qüestions en els processos contenciosos de dret de família, sense deixar per això d'atendre la defensa de les pretensions dels nostres clients, especialment pel que fa als mitjans de prova, per no portar la defensa de aquests aspectes al tribunal a un excés desmesurat i potser innecessari, de material probatori que podria donar lloc a situacions que podrien qualificar-se de grotesques.

Segurament a tots se'ns ha plantejat alguna vegada haver de contemplar en convenis reguladors de separació o divorci el règim de tinença dels animals de companyia de la família en crisi (no crec oportú referir-me a un “règim de guarda” o “de custòdia”, encara que aquesta és la meva opinió personal) i la contribució dels cònjuges o membres de la parella a les despeses de manutenció i cura dels mateixos; la solució que de manera més comuna s'ha donat quan hi ha fills, és que les mascotes segueixin a aquests, al marge de quin sigui el titular administratiu dels mateixos. En el cas d'una parella sense fills, hem regulat en conveni el règim de tinença paritari, bé per setmanes, per mesos o per períodes més llargs.

Amb caràcter general, fins ara els tribunals de família no s'han pronunciat sobre això -encara que hi ha alguna sentència que sí que ho ha fet- per tractar-se d'una matèria aliena a les mesures o efectes civils derivats de la crisi familiar separació, divorci o extinció de la parella de fet. La nova legislació ens planteja un nou escenari; confiem que aquest no sigui un motiu més per agreujar la conflictivitat que en massa casos existeix, lamentablement, en els procediments de família.