Tribuna de Joaquim BAYO DELGADO, Advocat


Els R. Decrets-lleis 5/2023 i 6/2023 han fet una important modificació en els nostres procediments, però han demostrat que la forma i tècnica legislativa continua sent molt deficient.

Vull centrar-me en dos oblits del legislador en matèria internacional de família, malgrat que ha hagut advertències sobre ells i han estat ignorades no una, sinó reiterades vegades.

Com és notori, les reformes operades pels dos decrets-lleis estan inspirades, en matèria de cassació, en l’Acord del Tribunal Suprem de 27 de gener de 2017. Aleshores ja s’havia aprovat la Llei de Cooperació Jurídica Internacional en Matèria  Civil (LCJIMC); el seu article 55.2 va introduir els recursos de cassació i l’extraordinari per infracció processal en els procediments d’exequàtur malgrat que la resolució final no és una sentència. La possibilitat de cassació ja estava admesa amb els reglaments europeus, quan Espanya comunicava a la Comissió Europea aquesta possibilitat dins del disseny de recursos que preveu cada reglament en matèria d’execució. L’esmentat acord no jurisdiccional ho recollia en el seu punt 2.II.2 i el R D-L 5/2023 ho va incorporar a l’article 477.1 LEC tal com estava a l’acord, que havia oblidat l’article 55.2 LCJIMC. Malgrat això, el TS admetia a tràmit el recurs de cassació quan es tractava d’un exequàtur de la LCJIMC (AATS 8/6/2022, Rec. queixa 7/2021; 30/10/2019, Rec. q. 240/2019). El R D-L 6/203, que ha afegit un nou paràgraf a l’article 477.1 (en matèria de patents i marques), ha continuat ignorant la LCJIMC. I, per descomptat, tampoc no ha suprimit l’esment del derogat recurs extraordinari per infracció processal en la pròpia LCJIMC.

L’anterior oblit, mentre el TS mantingui el seu criteri a la pràctica, té poca importància, malgrat la inseguretat jurídica que comporta, però l’altre oblit encara causa més inseguretat i força l’aplicació analògica en dret processal. 

El Reglament 2019/1111 (“Brussel·les II ter”) ha substituït el sistema del Brussel·les II bis en matèria d’execució de resolucions intra-UE. Hem passat d’un sistema d’exequàtur privilegiat, quant a les causes de denegació de l’executivitat, a un sistema d’execució directa: una resolució d’un país de la UE -tret de Dinamarca- en matèria de responsabilitat parental és directament executiva, com si fos espanyola, i es pot presentar directament demanda executiva. No obstant, en paral·lel es pot qüestionar l’executivitat. La Disposició Final 22a. LEC tracta de l’aplicació del Reglament Brussel·les II bis: ni s’ha modificat per tal d’adaptar-la al nou reglament, en allò en què tots dos reglaments adopten el mateix sistema (certificacions i revisió intra-europea de la denegació del retorn de menors), ni s’ha regulat el procediment paral·lel per qüestionar l’executivitat de resolucions intra-europees. L’única possibilitat que tenim és aplicar analògicament la DF 25a. LEC que preveu el judici verbal, amb algunes especificitats, per a la denegació de l’executivitat de resolucions en matèria general civil i mercantil, que són l’objecte del Reglament 1215/2012. Per cert, el R D-L 6/2023 sí ha suprimit la menció del derogat recurs extraordinari per infracció processal, deixant només el de cassació, que hi cap contra la resolució de l’Audiència.

El més curiós és la inventiva del Ministeri de Justícia. En la seva comunicació a Brussel·les sobre el nostre Reglament 2019/1111 (última actualització, 19/12/2023) diu:

Órganos competentes para el reconocimiento o denegación del reconocimiento de una resolución, así como para la denegación de la ejecución (artículos 30.3, 40.2 y 58.1): el juzgado de primera instancia competente territorialmente.

Órganos competentes para la impugnación o recurso y la ulterior impugnación o recurso (artículos 58.1, 61.1 y 62): la Audiencia Provincial territorialmente competente para conocer vía recurso de las denegaciones en aplicación [apelación], y para los supuestos previstos en el artículo 62, el Tribunal Supremo mediante el recurso de casación.

Apart de l’error evident en el text (no corregit en l’actualització), és pura invenció, sense cap base legal a hores d’ara, tret de l’analogia assenyalada. La competència territorial tampoc no és correcta, perquè determina la competència per a l’execució directa, que a la seva vegada determina funcionalment la del verbal de denegació de l’executivitat (DF 25a.4.1ª, LEC). Malauradament, la inventiva ministerial no ha anat acompanyada de zel en la proposta legislativa.