Article de Judith Solé Resina, Catedràtica de Dret Civil. Universitat Autònoma de Barcelona
Membre de la Secció Persona i Família de la Comissió de Codificació de Catalunya


La Secció 17 de l'APB, en la Interlocutòria de 6 de setembre de 2023, ha plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat sobre l’art. 234-1 CCCat, en relació a l’article 442.3 del mateix text legal.

El supòsit de fet que ha motivat la consulta és resumidament el següent: 

La demandat sol·licita la nul·litat de l’acte de declaració abintestat per notorietat del causant i la nul·litat de l’acceptació de l’herència per part de la mare d’aquest, així com dels actes de disposició de les assegurances de vida de les que era titular el difunt, i sol·licita que la demandada reintegri tots els béns a la massa hereditària, amb els seus fruits i interessos.

La demandant al·lega que era parella estable del causant des de feia més de cinc anys anteriors a la mort i que està legitimada a demanar l’acció de nul·litat d’acord amb l’art. 422-3 CCCat. També que, conforme l’art. 442-3 CCCat, com a parella estable del causant que ha mort sense fills ni altres descendents, té dret a l’herència.

La demandada s’oposa íntegrament a la demanda i sol·licita el plantejament d’una qüestió de constitucionalitat per entendre que l’art. 234.1 CCCat vulnera l’art. 10.1 CE, com té declarat el TC en STC 93/2013, de 23 d’abril. Al·lega que no existia una unió estable de parella atès que la demandant i el difunt no la van constituir formalment ni tenien intenció de fer-ho, i que al no tenir fills el causant, la mare és la legítima hereva, essent vàlids els actes notarials atorgats.

La Sentència del Jutjat nº 10 de Barcelona va estimar íntegrament la demanda i va rebutjar plantejar la qüestió de constitucionalitat. En apel·lació, la APB decideix plantejar qüestió d’inconstitucionalitat en relació a l’art. 234.1 CCCat i suspèn les actuacions conforme l’art. 35 LOTC.

L’art. 234-1 CCCat disposa que “Dues persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial es consideren parella estable en qualsevol dels casos següents: a) Si la convivència dura més de dos anys ininterromputs; b) Si durant la convivència, tenen un fill comú; c) Si formalitzen la relació en escriptura pública.”

Val a dir que el TC, en la STC 93/2013, de 23 d’abril, es va pronunciar sobre una norma similar en el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei Foral Navarra 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles estables.

L’art. 2.2 de la Ley Foral 6/2000 disposava que “Se entenderá que la unión es estable cuando los miembros de la pareja hayan convivido maritalmente, como mínimo, un período ininterrumpido de un año, salvo que tuvieran descendencia común, en cuyo caso bastará la mera convivencia, o salvo que hayan expresado su voluntad de constituir una pareja estable en documento público.”

El TC va resoldre que el contingut d’aquesta llei no es podia aplicar quan els integrants de la parella no havíen manifestat el seu consentiment a la dita regulació -altrament, afirmava, es vulnera la llibertat de decisió que estableix l’art. 10.1 CE-  i va declarar la inconstitucionalitat dels dos primers supòsits de l’art 2.2 transcrit. També va declarar la inconstitucionalitat de l’art. 11 de la Ley Foral 6/2000, que introduïa modificacions en tres Llei de la CDCFN, equiparant la parella estable al cònjuge en el règim successori -així com la d’altres efectes previstos a la llei-.

Més enllà de la incògnita del temps que transcorrerà fins que el TC resolgui la qüestió de constitucionalitat plantejada per la APB, queda poc marge per la incertesa de la decisió. La qüestió de constitucionalitat tenyeix d’urgència la necessitat d’ iniciar el procés de revisió de la regulació catalana de les unions estables de parella que, d’altra banda, ja era una la convicció generalitzada.

Accés a la interlocutòria APB (Secció 17ª) de 6 de setembre de 2023 (link)