Les parelles estables

Seria recomanable que les persones, abans d’iniciar la convivència, tinguessin informació sobre els efectes de la unió i les conseqüències que se’n deriven, la qual preferentment podran obtenir-la a través dels Advocats especialitzats en família.

Creiem que la regulació legal ha tingut poca influència en l’adopció de decisions sobre constitució legal de parelles estables, doncs aquesta no es limita a la definició de la seva consideració legal, sinó que pot tenir importants conseqüències en el moment de la seva extinció, ja sigui per ruptura, o pel traspàs dels seus integrants, tan en l’àmbit administratiu com en el dret hereditari, especialment en els supòsits de successió intestada.

L’abundant i complexa litúrgia tradicional prematrimonial i matrimonial, en els àmbits socials, religiosos i jurídics, està sent substituïda progressivament per una situació de fet que eludeix tot el cerimonial, però que evidentment ens porta a la contemplació d’una nova realitat.

El legislador català és va veure compel·lit a promoure una primera regulació d’aquesta nova forma convivencial, amb la promulgació de la Llei 10/1998, d’Unions Estables de Parella, i la posterior incorporació al Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya.

En la definició legal de la parella estable es contemplen tres supòsits de concurrència, qualsevol dels quals ja és suficient per la consideració de que dos persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial la constitueixen. Dos d’ells - si durant la convivència tenen un fill comú i/o si formalitzen la relació en escriptura pública – requereixen com a mínim un acte d’exteriorització d’una voluntat positiva, però el tercer – si la convivència dura més de dos anys ininterromputs – ni tan se vol això.

En tot cas, el supòsit inicial - convivència en comunitat anàloga a la matrimonial - contra altres formes de convivència, inclús regulades per llei, ja requereix una prova ferma, o l’establiment d’una presumpció judicial que complica la definició.

En el tercer supòsit - la convivència ininterrompuda durant dos anys - sense externalització de signes de manifestació de voluntat, o inclús amb la manifestació negativa de la voluntat de constituir parella estable, xoca frontalment amb l’emissió del consentiment exprés per contreure matrimoni.

Tot això porta en alguns casos a una controvèrsia sobre qui ha constituït o no una parella estable, el seu reconeixement o negació, que podria o caldria evitar.

 

Joaquim Betriu Monclús
Vicepresident 1r de la SCAF